/ català

Hi ha ciutats la imatge prèvia de les quals inclou els seus habitants, i altres que, per raons en principi difícils de determinar, són fantasiejades buides. Després, quan el somni de conèixer-les es materialitza, quan es té l’oportunitat de visitar-les, les persones que hi viuen passen a ser un element inesquivable: ja no es pot pensar en aquests indrets sense recordar els seus veïns. Hi deu haver alguna cosa de simptomàtica en aquest procés. Un urbanista probablement ho atribuiria a la influència d’un model de ciutat com les del sud dels Estats Units (Phoenix, Dallas o Atlanta), que són pràcticament per definició urbs sense gent, ciutats plenes de túnels i passadissos, pensades per ser utilitzades sense participar en l’esfera pública. Ciutats dissenyades valorant la mobilitat per sobre de la comunitat, en què les persones desapareixen fins i tot del nostre camp visual -o, en el millor dels casos, queden relegades a la condició d’imatges fugaces, de mers perfils borrosos a través d’alguna finestreta. +